Gow, gow, gow....van a Glasgow

No és molt seriós que una treballadora vingui a fer la feina amb la samarreta del seu equip de fútbol, com no m'atreveixo a dir-li que es canviï, i tampoc que se la tregui he pensat no dir-li res ni tenir-ho en compte.
Bromes a part vull felicitar a tots els socis i afeccionats espanyolistes per la gran proesa que van fer ahir al clasificar-se per la final de la Copa de l’UEFA, que es jugara el dia 16 d’enguany
davant al Sevilla F.C. Per saber tot sobre l’espanyol aneu a la seva pàgina web fes clic.
També es va saber la nova classificació que cada mes actualitza la Internacional Federation of Football History and Stadistics.i és que l’equip “perico” està el 12è equip del món, per davant del F.C.Barcelona
Aquí poso la noticia sencera del partit d’ahir que publica la seva web:


Glasgow ja és aquí. L'estació final del llarg viatge per la UEFA aquesta temporada està a prop, molt a prop. El transcórrer europeu de l'Espanyol, que va començar a Bratislava el setembre, tindrà la seva cita final el proper dia 16 de maig a Glasgow, la capital d'Escòcia i la tercera ciutat més poblada del Regne Unit darrere de Londres i Birmingham.

Com no hi ha història sense èpica, per arribar a Escòcia d'aquí a uns dies, l'Espanyol ha anat creixent durant un campionat impecable, extraordinari, realment immens. Bratislava, Praga, Ámsterdam, Liorna, Tel Aviv, Lisboa i Bremen. Catorze partits en total. 32 gols a favor i 9 en contra. 11 victòries, tres empats i cap derrota. Números immaculats per a una estadística irreprotxable: l'Espanyol ha estat, fins ara, el millor de tots els participants que ha conegut la Copa de la UEFA aquesta temporada. El que va néixer com un repte va anar convertint-se poc a poc en un somni que cada setmana s'acostava una mica més a la realitat. De la utopia es va passar al tangible. És aquí. És veritat. L'Espanyol lluitarà per fer-se amb un títol que només una vegada en la seva història, allà per al 1988, tenia agafat per la mà però es va esfumar en una fatídica tanda de llançament de penals. Si aquella UEFA va ser sorprenent per tot el que va aconseguir l'equip, aquesta vegada, la seguretat amb la qual els jugadors han anat superant obstacles invitava a l'optimisme des que, de manera aclaparadora, l'equip es va col•locar líder en la lligueta de classificació, superant al mateix Ajax i aclaparant amb més joc que el que va assenyalar el marcador final al mític Benfica fa només unes setmanes.
És aquí. És veritat. L'Espanyol se'n va anar de Bremen amb els deures fets en un partit intensíssim. Els alemanys, que van assegurar en la prèvia de Barcelona que no es fiaven dels blanc-i-blaus, es van veure tan desbordats en el partit d'anada que el 3-0 que van portar a Bremen s’ha fet insuperable. 'El miracle del Weser', les glorioses remuntades que ha ofert durant la seva història aquest poderós conjunt, va ser el conjur que va encoratjar als 37.000 espectadors que van omplir el Weserstadion. Però no ha estat possible. Aquesta vegada, no.

El partit va arrencar amb nervis i tensió, com s'esperava. Faltaria més. L'Espanyol es va trobar amb un autèntic infern, però dels de veritat. El de l'Ajax o el que es va viure a Tel Aviv és cosa de nens amb el que es cou al Weserestadion.

Amb un Werder aclaparador, ansiós per arraconar als blanc-i-blaus, Klose va començar deixant un encàrrec, en el minut u, a Jarque per intimidar que, no obstant això, l'àrbitre va veure i li va mostrar la primera groga. Ningú li va donar importància. I menys quan un parell de minuts després una pilota morta a la qual no va arribar ningú va permetre que Almeida, entre Torrejón i Gorka, aprofités per avançar al seu equip.

El que no volia ningú acabava de succeir. Un gol aviat dóna vida al necessitat i posa nerviós a qui ha de dosificar el temps i el marcador. Però, Klose tenia un mal dia. En el minut 18 es va endur la segona groga per simular una caiguda a la vora de l'àrea. Bertrand Layec ni ho va pensar. Al carrer, enmig de l'escàndol de la grada i el mal humor del tècnic local que no acabava de creure-s'ho. Una circumstància que no deixava de ser especialment curiosa perquè el davanter alemany s'havia convertit en el protagonista de l'eliminatòria. L'ambient a l'equip local estava molt caldejat pels seus flirtejos amb el Bayer de Munic que van acabar en la prèvia del partit d'avui, quan va anunciar que compliria l'any de contracte que li quedava.
La marxa de Klose va propiciar que l'Espanyol se n'anés trobant més còmode al camp. El Werder perdia pólvora ofensiva i els de Valverde van començar a moure la pilota, encara que es trobaven amb una pressió aclaparadora dins del seu camp i no aconseguien enganxar tres passades seguides.

D’altra banda, Almeida s'havia convertit en la referència del joc ofensiu local. Totes les pilotes buscaven els seus centímetres de més davant de la defensa de Valverde i el joc, sense brillantor, se n'anava convertint en un xoc de desgast físic. En centímetres i quilos no hi havia comparació possible i, a sobre, encoratjats per la grada, es veien capaços d'aixecar l'eliminatòria a cops de colze o el que fes falta. De fet, fins als rebots anaven pel seu costat.

Tamudo i Luis eren els objectius en atac, però la pilota no els arribava i havien de baixar molts metres a ajudar al seu equip.

La segona meitat va començar amb un altre ensurt. No es portaven ni dos minuts i una falta a la vora de l'àrea, que tothom esperava que llancés Diego la va estavellar Naldo a la barrera. La pressió era tan angoixant que cada minut era plom. Per fortuna, Riera va trobar una autopista a la banda esquerra i se'n va anar com un avió. El seu centre, sobre la línia de fons no va saber detenir-lo Reinke i Coro, molt atent, va aconseguir l'empat. Un gol tan important, tan miraculós, tan vital, tan necessari que el partit va canviar. I tant que va canviar. El Werder Bremen no va poder superar el cop. Va ser tan obvi, tan evident que aquest cop els va doldre que gairebé es pot dir que no els quedava més que oposar orgull.

Amb el conjunt local tocat, Tamudo va provocar un còrner en una jugada aparentment intranscendent. Però va tenir premi. I del gran. Luis García va treure de la cantonada i Lacruz, impecable i majestuós, va ficar de cap per aconseguir el segon gol blanc-i-blau (rosa i negre, avui).

Amb mitja hora per endavant, l'Espanyol ja es va saber dominador i amo del partit. Ara sí. Els minuts passaven igual de lents, però eren dolços, meravellosos, preciosos. Els més bonics del que portem de competició i mira que ha estat espectacular aquesta UEFA. Glasgow, 16 de maig. 19 anys després, Europa als nostres peus.
Fitxa tècnica

Werder Bremen: Reinke, Pasanen, Naldo, Diego, Klose, Hunt, Owomoyela (Schindler, min.46), Jensen (Wome, min.69), Frings (Baumann, min.74), Almeida i Schulz

RCD Espanyol: Iraizoz, David García, Lacruz, Zabaleta (Ángel, min.64), Luis García, Riera (Rufete, min.70), Ito, Torrejón, Coro, Jarque i Tamudo (Julián, min.78).

Àrbitre: Bertrand Layec (FRA). Per part del Werder Bremen, ensenya targeta groga a Klose (min.1 i min.19), Almeida (min.45). Per part de l'Espanyol, a Zabaleta (min.26)Coro (min.50), Luis García (min.90).